Imprimeix

Ibiza Gay Pride, capitelisme, heteroassimilització i poca reivindicació

Autor/a: Sa bassetja

Del 8 al 12 de Juliol a Eivissa es celebra la “Ibiza Gay Pride” un esdeveniment on el capitalisme Rosa vol mostrar la cara més hedonista (en el mal sentit de la paraula) de l'illa. Un esdeveniment on els mitjans burgesos recalquen la gran quantitat de doblers que es deixaran, el que no diuen és qui serà el beneficiari directe, empresaris de la nit i multinacionals més interessades en fer caixa que en donar suport a les persones LGTBQ, que són vistos com targetes de crèdit amb potes i no com a persones.


Una “festa” que se li treu tot valor reivindicatiu per centrar-se en mostrar estereotips “heteronormalitzats” del món LGTBQ.


Però no importa res, deixaran molts diners, repica la campana del capitalisme Rosa però realment quina part del muntant es quedarà a l'illa? Quant anirà a polítiques en prevenció del bulling homòfob als centres educatius i laborals? Quants diners aniran a la prevenció del VIH? Quants per tractaments de fertilitat per a dones lesbianes i bisexuals ara que el Sistema Nacional de Salut no els finança?...


No està mal espais d'hedonisme però les reivindicacions LGTBQ no es poden centrar només en eixa vessant perquè a occident que pareix que s'estiga millor, continuen havent agressions LGTBQfobes, però a altres indrets del planeta encara es persegueix, s'empresona o s'executa al dissident sexoafectiu. No volem la normalització del nostre cos, no volem que es mercantilitze la nostra sexualitat.

No al capitalisme Rosa.
No a l'heteropatriarcat.

Imprimeix

FA UN ANY ELS PAÏSOS CATALANS ES VAN ENLLAÇAR PER LA LLENGUA

Autor/a: Sa Bassetja

 enllaçatsperlallengua1

 

FA UN ANY ELS PAÏSOS CATALANS ES VAN ENLLAÇAR PER LA LLENGUA

 

El 9 de març del 2013, avui fa exactament un any, diverses ciutats de parla catalana sortiren al carrer de manera simultània reivindicant la defensa de la llengua comuna davant els atacs sistemàtics que en rep.

D'est a oest i de nord a sud, ciutats com Palma, Elx, Barcelona, Perpinyà, València o l'Alguer entre d'altres mostraren la seva unitat cultural lluint els llaços amb els colors de la senyera, símbol del moviment enllaçat.

 

En aquell moment, denunciàvem els greuges patits per la llengua a tots els territoris; la incipient llei LOMCE, la imposició del TIL a les Illes Balears, la sentència contra la immersió lingüística a Catalunya, l'escassetat de línies en valencià o del desprestigi del català a la Franja, Catalunya Nord o l'Alguer.

Llocs emblemàtics del territori es guarniren amb llaços com el castellet a Perpinyà, la Plaça del Pi a Barcelona, el monument a la unitat de la llengua a l'Alguer o el Consolat de Mar a Palma, i diverses escoles varen romandre enllaçades durant la jornada reivindicativa. A Mallorca es va reunir també el Consell social de la llengua catalana.

 

Avui dia, a 9 de març del 2014, la raó de ser d'aquella jornada pren més sentit que mai. Malauradament, els motius per a una defensa conjunta de la llengua a tot el territori és avui més necessària que mai. A tots els greuges anomenats abans, hem d'afegir molts més, sobretot a l'estat espanyol on la recentralització del govern va pujant de to, segurament fruit de l'escenari sobiranista del Principat i de la constant negació de la diversitat cultural i nacional de l'estat i d'alguns governs autonòmics còmplices: un any després els valencians ja no tenen mitjans públics propis, s'estan tancant escoles i línies en valencià; un any després a les Balears es segueix prohibint les quatre barres com si l'estendard del rei en Jaume no hi tingués res a veure amb els illencs, les dimissions de directors i altres docents dels centres escolars segueixen enfrontant-se a en Bauzá i la marea verda inunda els carrers de les Illes; un any després a la llengua dels frajolins li diuen LAPAO mentre segueix vetada a les institucions oficials; un any després noves sentències continuen desafiant l'escola en català a Catalunya; un any més de minorització de la llengua a l'Alguer i la Catalunya Nord; un any on els sociolingüistes ens han alertat que a Andorra la llengua pateix la pressió de les potents llengües veïnes.

 

Un any després des d'Enllaçats per la Llengua seguim lluitant pels mateixos objectius: la defensa i dignificació de la llengua catalana en tots els àmbits. Defensem la insubmissió a la LOMQE, seguim colze a colze amb les mestres de les Illes Balears, hem reclamat i reclamem un Espai Català de Comunicació, diem no al tancament de RTVV, denunciem la sistemàtica negació de la unitat de la llengua des dinstitucions autonòmiques com l'aragonesa (Lapao) o la Generalitat valenciana (criminalització de l'AVL), defensem el model d'escola pública catalana i exigim el respecte a la Carta europea de les llengüe minoritàries.

 

Un any més hem seguit ampliant la xarxa d'entitats, els seguidors a les xarxes socials i les persones que ens fan costat. Seguirem defensant el nostre principal patrimoni com a poble; la llengua que ens uneix.


Agrairem que feu el màxim de difusió d'aquestes informacions.

Salutacions cordials, Enllaçats per la Llengua http://exllengua.blogspot.com

 

Enllaçats per la Llengua va sorgir davant la necessitat d’actuar conjuntament a tots els territoris dels Països Catalans de manera coordinada. Ha fet costat a la Bressola, als alcaldes i docents de la Franja de Ponent, a la Vaga Indefinida per l’educació a les illes Balears, a les agressions i amenaces contra la llengua al País Valencià i en general a l’ofensiva del PP en contra de la llengua allà on governa.

 

enllaçatseivissa

 

Imprimeix

No prospeccions, ni aquí ni enlloc

Autor/a: Sa bassetja

imatge article 1-3-14

 El passat dissabte,dia 22 de Febrer, va tindre lloc a Eivissa una manifestació contra les prospeccions, va ser un gran èxit, gent de tota mena va sortir al carrer en un clam unànime contra les prospeccions al golf de València, polítics de tots els colors junt a la societat civil units per reclamar al ministeri espanyol d'indústria que ature aquest desgavell que tant de mal pot fer a la nostra terra.

És encoratjador veure com la gent es mobilitza per defendre el seu territori front amenaces reals que poden destruir-lo. La lluita contra les prospeccions, a l'igual que les lluites contra la MAT o el fracking, són lluites que vertebren els Països Catalans i creen xarxes de debat contra la xacra que representen estes perilloses infraestructures.

Des de Sa bassetja, però, creiem que aquestes lluites en defensa del territori han de vindre de la mà d'una reflexió més profunda, hem de qüestionar un sistema energètic depenent, perquè aquest és el problema, un sistema que necessita el constant consum energètic, on multinacionals del sector s'omplin les butxaques explotant els recursos naturals de les terres on s'implanten. Hem de repensar les prioritats socials i personals de tots nosaltres.

A les illes només el 3,5% de l'energia que consumim ve de fonts renovables tot i que, com diu un estudi recent del govern, emprant un 2% de sol rústic no protegit podríem autoabastir-nos a Eivissa. Açò, però, no serà possible mentre es legisle pensant amb els guanys empresarials més que en les necessitats reals. Què es pot esperar si ex dirigents dels dos partits majoritaris a l'estat estan endollats a multinacionals del sector?

La necessitat de petroli en la societat illenca és molt elevada, en una illa pensada pel turista i no per a la gent que hi vivim, el transport públic és deficitari i a l'hivern gairebé inexistent. Mentre la discussió dels partits és si l'estació de busos ha de ser el Cetis o no, les línies de bus tenen una freqüència que no s'adapta a les necessitats de la gent, abocant-nos a l’ús de vehicles particulars, amb la despesa de combustible que això suposa, creant falses necessitats com són l'ampliació de places d'aparcament, els desdoblaments de calçades,... Per altra banda, a nivell personal també hem de fer un canvi, no és lògic agafar el cotxe particular per desplaçaments curts, anar sol una persona per cotxe, emprar-lo fins i tot per anar a gimnàs on et matxaques corrent en una el·líptica.

És una qüestió de tots i totes: de polítics i de la gent, perquè podem evitar que es facen les prospeccions a la nostra mar però si no canviem de model el que fem es traslladar el problema a un altre indret del planeta on les empreses petroquímiques puguen exprimir la terra i la gent que hi viu.

Perquè no volem les prospeccions ni aquí ni enlloc, hem d'enderrocar el sistema capitalista que ens converteix en esclaus del petroli, que destrueix la vida i que extermina la diversitat.

No prospeccions, ni aquí ni enlloc!

Contra el capitalisme!

 

PS: el passat dijous (27-F.), com a galleda d'aigua freda, els representats del PP per les Balears al congrés espanyol van escenificar el que tothom es temia. Amb Enrique Fajarnes per Eivissa van votar en contra d'aturar les prospeccions, deixant clar a qui serveixen. I no és al poble, el qual els està demanant a crits que aturen la bogeria petrolera.

 

Imprimeix

Eivissa LGTB+ friendly?

Autor/a: Sa bassetja

Eivissa LGTB+ friendly?

 

Eivissalgtb

La setmana passada es va celebrar FITUR, una fira pensada per lluir les “bondats” turístiques que ofereixen els diferents indrets per engrandir la maquinària de la industria turística. Com és el sector econòmic per excel·lència a Eivissa, el Consell munta una paradeta per exposar al món “les virtuts” d'aquesta illa on aquest monocultiu perniciós n'ha transformat el paisatge.

 

Com a sector en expansió, el anomoenat turísme LGTB+ té sempre un espai on els tuorperadors intenten depredar les ànsies de llibertat d'un col.lectiu arraconat i anihilat per l'heteropatriarcat imperant en la societat de castes que ens oprimeix.

 

El Consell d'Eivissa sabedor que aquesta illa rep un gran nombre de persones LGTB+, intenta deglutir aquest sector econòmic de la forma més barroera. Un vídeo promocional fa d'altaveu al capitalisme rosa que crea guetos on escurar les butxaques a les persones que fugint de la repressió sistemàtica que les persones LGTB+ patim, cauen en les urpes d'empresaris sense escrúpols. El vídeo remarca l'hedonisme i l'esperit uniformitzador (cossos esculturals, discoteques, iots, cotxes d'alta gama...) en què volen convertir a la gent no heterosexual per així demonitzar la superficialitat i la manca de serietat que volen fer creure que caracteritza les persones LGTB+.

 

La falta de sensibilitat del Consell front a les persones LGTB+ no seria més que anecdòtic sino fos per que el partit que hi governa és el mateix que estant a l'oposició a nivell estatal va votar en contra del matrimoni entre les persones del mateix sexe, també són els que una volta al govern de Madrid han retirat del finançament de la seguretat social la inseminació a famílies lesbianes; a nivell local tampoc es queden curts, les retallades en subvencions a entitats com ALAS (prevenció front al VIH) o la desaparició del Festival del Mar, un dels festivals de cinema LGTB+ amb més prestigi de la Mediterrània. Aquesta és el veritable rostre del consell front la diversitat afectiva, on el turista LGTB+ és vist com un esser buit però amb sous per treure'ls i el ciutadà LGTB+ de l'illa és invisibilitzat i arraconat.

 

Hi ha un terme per designat el que el Consell ha fet aquesta darrera setmana amb la promoció LGTB+ de la nostra illa: hipocresia.

 

Contra l'heteropatriarcat.

Contra el capitalisme rosa.

Volem una illa per a sa gent que hi vivim!!

 

 

 

 

 

 

 

 

Imprimeix

Tsunami eivissenc, o la temptació de la por

Autor/a: Sa bassetja

Tsunami eivissenc, o la temptació de la por

 


 

foto article

Podrá faltarme el aire,

el agua,

el pan,

sé que me faltarán.

 

El aire, que no es de nadie.

El agua, que es del sediento.

El pan... sé que me faltarán.

 

La fe, jamás.

 

Cuanto menos aire, más.

Cuanto más sediento, más.

 

Ni más ni menos. Más.

 

Blas de Otero, Pido la paz y la palabra

 

 

Sé de sobres que escriure des de la immediatesa i des de la urgència no és gens recomanable. Però no tenim gaires opcions més. Hem d’escriure des de la immediatesa. Des de la immediatesa i la indignació. Perquè estic indignat, estem indignats, i ara parlo -crec- en nom de bona part del col·lectiu de docents que fem feina a les Illes Balears, del personal administratiu i dels pares i mares dels alumnes. El nostre benvolgut govern autonòmic ens ha mostrat en un temps rècord com es pot passar de l’astorament a la indignació i de la indignació a la por. Costa de pair que un govern d’un país que es vol modern i progressista menystingui totes les institucions públiques; institucions, serveis que -és obvi- són de tots: nostres… i d’ells també.

 

Dic que parlo, superada ja la fase de mirar-nos amb ulls esbatanats, des de la immediatesa i des de la indignació. Encara no parlo -ni vull parlar- des de la por, no m’hi veig; reconec, però, que els esdeveniments actuals no ajuden a no tenir-ne. Les darreres jugades, tant del nostre govern autonòmic com del govern central, són inequívoques, clares com l’aigua. L’aprofitament indigne de la crisi econòmica, les retallades sense aturall en els àmbits d’educació i sanitat, el menyspreu més odiós cap a tot el sector públic, sense oblidar les noves lleis (de Seguretat Ciutadana, de Símbols) o l’aplicació del TIL (Tractament Integrat de Llengües), ens diuen quin model de país volen els que ens governen. Un país on no pugui desenvolupar-se una classe mitjana -tots nosaltres-, pacient i treballadora, un país on ningú no tingui dret a formar-se dignament sense haver d’esmerçar-hi una milionada, un país erm i uniforme on tothom pensi que no val la pena dur a terme accions reivindicatives, perquè no arriben enlloc, un país on ningú no badi boca, on ningú no tingui dret a opinar, a dir-hi la seva sobre els assumptes públics, on ningú no tingui dret ni a reclamar ni a exigir responsabilitats. En veritat, els nostres polítics han encertat la carrera: és tan fàcil fer-nos callar, és tan fàcil blindar el palauet on s’estan…! Només cal un decret-llei aprovat a corre-cuita i llestos. Censura aplicada. L’actual classe política vol que s’instal·li la por al cor de les dones i dels homes, al cor i als budells. I al cap. La por de no aconseguir allò que es vol, però sobretot, la por de perdre allò que es té i que ha costat tant d’aconseguir. Com els és de beneficiosa una població atemorida! Però no volem tenir por. No vull tenir por. Volem continuar creient que l’educació és un dret universal, i un dret gratuït, un dret per a tots: joves o grans, rics o pobres, legals o il·legals. Vull continuar sent un professor, no una ovella submisa. Faré ara una confidència.

 

Sóc professor de llengua catalana i castellana i faig feina a Eivissa des de fa catorze anys. Des de sempre m’ha atret el món de l’ensenyament, hi he cregut amb fe cega. Penso que, malgrat les dificultats i entrebancs inherents a la nostra feina, educar i formar persones és, a banda d’un honor, un veritable plaer. Doncs bé, mai, durant els meus anys de carrera, mai, dic, no m’he privat de manifestar la meva opinió, la meva manera de pensar, de la mateixa manera que mai he censurat ningú –ni alumnes ni companys de professió ni ningú altre- per manifestar la seva propia opinió sobre alguna cosa. I això ha estat així perquè sempre he cregut que en la paraula, en el diàleg, en el respecte mutu, en l’intercanvi profitós d’idees i creences rau el creixement de l’ésser humà. Ningú no esdevindrà un autèntic ciutadà si no parla, si no s’expressa, si no aprèn a escoltar, si no aprèn a respectar i considerar que els altres són una font inesgotable per al seu enriquiment individual. Crec, sincerament, que per ser professor, s’ha de tenir fe. I no parlo, per descomptat, d’una fe religiosa; es tracta d’una fe laica, una fe civil. I el govern actual malda per dinamitar aquesta fe. I, encara que Sartre afirmés que l’infern no són els altres, no us ho cregueu: l’infern és viure sense fe.

 

No som, per tant, uns pidolaires, uns antisistema, uns segrestadors de nens. No. No volem aldarulls, no volem avalots, no volem gresca perquè sí. Només volem recuperar la nostra feina. Volem recuperar la dignitat de la nostra feina. Volem defendre els interessos dels nostres alumnes, que són els nostres veïns, els nostres amics, els nostres germans, els nostres fills, el nostre futur. No podem quedar-nos de braços plegats. Alguna cosa s’ha de poder fer.

 

I això pensàvem: que alguna cosa es podia fer. Això pensàvem quan a mitjan setembre de l’any passat, el govern autonòmic anuncia que s’ha d’aplicar el TIL (Tractament Integrat de Llengües). Així, sense criteri, sense l’aprovació de la comunitat educativa, sense haver format com toca els docents i, el que és més greu, sense tenir en compte la preparació de l’alumnat. Doncs bé, el professorat es va mobilitzar, per descomptat. Jo vaig ser un dels docents ingenus que pensaven que una vaga indefinida de tot el sector públic de l’educació faria veure al govern com d’errats anaven. I ca! Vam perdre al voltant de 1500 euros per cap, la veu en molts dels casos, i gairebé la fe. No. La fe encara la teníem. Però el govern no va cedir ni un mil·límetre. Després de 18 dies de vaga, res no s’havia guanyat? No es podia fer res més? Quina acció ens quedava, aleshores? La insubmissió? La revolta?

 

No recordo ben bé ara de qui va sortir la idea de pintar un mural en una de les parets exteriors de la nostra escola. Des de les mobilitzacions del mes de setembre, hi va quedar el concepte d’onada, de marea, però no teníem massa clar què volíem o què podíem fer. No som artistes, però ens mou aquesta fe en nosaltres mateixos, en els nostres alumnes, en la nostra feina, en el nostre món. I ens hi vam engrescar de seguida. Vam pensar que hi hauria una imatge de mar, d’onades i, de sobte, algú va esmentar el quadre La gran onada de Kanagawa, de Katsushika Hokusai. L’obra pertany a una sèrie més ampla de vistes del volcà Fuji. Amb una lleugera adaptació podria representar molt bé la nostra illa. Si teniu en ment el llenç, recordareu que al fons, rere les onades, es veu el cim del Fuji. Nosaltres vam decidir que, al nostre mural eivissenc, rere les onades es veuria l’illot d’es Vedrà. La mar, això era inopinable, hauria de ser verda, amb diverses tonalitats, mesclades amb blanc, i el negre dels contorns. Sobre el fons blanc de les parets, però, l’onada verda no ressaltava gaire, o almenys, no tant com nosaltres preteníem: s’havia de pintar també un cel blau, degradat, des del blau marí al blau cel. El resultat s’anava acostant a un mural autèntic i ben digne. Però potser quedava una imatge un xic fada, sense gràcia o sense nervi. Vam començar a pensar, doncs, en elements, en personatges vinculats amb el color verd. I va saltar, de cop i volta, l’increïble Hulk, amb els seus pantalons estripats i la seva cara de males puces. Això era el que necessitava la pintura! I ens hi vam posar. A dalt de l’onada del Hokusai, s’instal·là la imatge esfereïdora de la Massa, tot mostrant les seves dents blanquíssimes.

 

Però encara ens quedava curt. Un mural en un centre d’ensenyament havia de tenir lletra, havia de transmetre un contingut, ni que fos mínim, una idea, un bri de pensament. Com que la base de la pintura era el Hokusai, vam decidir confegir un haiku. Mans a l’obra. Després de marejar diverses versions ens vam quedar amb aquesta: Sents, crees, creixes/ vols que tot es transformi/ marea verda. A la dreta del nostre homenot, hi hauria, en lletres blanques (sobre el blau degradat del cel), el petit poema -en tres línies, clar-, els dos primers versets del qual acabarien ja fora del quadrat i per tant en color negre sobre la paret blanca. La feina estava gairebé enllestida. Només hi faltava pintar les poques lletres que completaven els dos primers versos. Quan estàvem disposats a rematar la feina… ens adonem, una tarda de dilluns del mes de gener, que el servei d’atenció al ciutadà de l’ajuntament d’Eivissa havia fet desaparèixer el nostre mural darrere una estúpida capa de pintura blanca. La nostra feina de setmanes s’havia anat en orris. I no només la feina, com podreu pensar.

 

Més tard ens van explicar que el dijous anterior inspecció educativa havia fet una visita al centre i va reconèixer que rebia pressions des de dalt per tal que totes les parets dels centres educatius de l’illa fossin ben netes i ben blanques. El nostre mural tan ofensiu, tan descarat, tan pocavergonya i, a més, fet amb tan poc de gust havia d’esborrar-se. La llei de símbols entrava en vigor i no era qüestió que comencés amb mal peu. A l’endemà, divendres, l’equip directiu va parlar amb la delegada de l’ajuntament de Vila i, a les quatre de la tarda de dilluns, el mural ja era història. Firmaria ja perquè totes les actuacions de l’ajuntament fossin tan eficaces i ràpides com aquesta. És evident que els va faltar temps per cobrir una imatge que ni era ofensiva, ni era descarada, ni era pocavergonya, i estava feta amb tot el bon gust de què vam ser capaços. De cop vam retornar a l’etapa de l’astorament. Ens en fèiem creus. Incomprensible. Injust. Sembla, però, que no era només la nostra pintura objecte de desig del servei de neteja de l’ajuntament. Només uns dies més tard, ens assabentem que el magnífic mural de l’artista eivissenc del grafit Jerom, el conegut com “de la dona pagesa”, també perdia la vida a sota d’una capa de pintura oficial, en aquest cas, blava.

 

Aquest és, avui, el nostre país. Ens costa de reconèixer-lo. Juro que em costa de reconèixer-lo. Què més ha de passar? Què més ens ha de passar? Estem arribant en un punt en què les ombres dels règims totalitaris s’està fent cada cop més densa. I juro que em fa por de dir-ho. D’això que està passant ara al feixisme pur i dur només hi ha una passeta petitona. És aquest el país que volem per a nosaltres i els nostres fills? No podem fer res més? Res? Què ens queda, doncs, ara? La insubmissió? La revolta? Què? Tenim por, tinc por; no sóc un heroi, ni molts menys un màrtir. Només volem continuar fent la nostra feina amb dignitat, com sempre. No volem tenir por. I no en tindrem, perquè ens queda la fe.

 

Article enviat per un company i professor del CEPA Pitiüses

#NoTil