Imprimeix

CRÒNICA PROJECCIÓ OPERACIÓ GARZÓN + XERRADA

Autor/a: Sa bassetja

 

 CRÒNICA PROJECCIÓ OPERACIÓ GARZÓN + XERRADA

 

El passat divendres dia 29 de novembre, tingué lloc la projecció – xerrada del  documental Operació Garzón a les instal·lacions municipals de Sant Jordi de ses Salines.

Sa Bassetja, Assemblea Alternativa d'Eivissa, amb la col·laboració de l'Associació  Cultural Ses Barsetes, organitzà aquest acte amb la intenció de donar a conèixer uns  fets poc coneguts i que s'han intentat ocultar a l'opinió pública.

El documental, produït per Llibertat.cat a l'any 2012, explica la repressió que l'independentisme combatiu va patir arreu dels Països Catalans durant l'estiu de 1992, any en què es celebraren els Jocs Olímpics a Barcelona. L'Operació Garzón rep el nom del magistrat de l'Audiència Nacional que dugué a terme la instrucció del cas on diversos detinguts denunciaren haver patit tortures a les dependències policials. Al 2003, el Tribunal d'Estrasburg dels Drets Humans condemnava al Regne d'Espanya per la seva negativa a investigar les tortures denunciades.

Cal que aquests fets no caiguen en l'oblit i per això tenim el deure d'assenyalar als culpables de la repressió.

Eivissa, 2 de desembre de 2013.

 ogeivissa3

 

 

Imprimeix

CIRCULO BALÉÀ: DEMAGÒGIA EN ESTAT PUR!

Autor/a: Sa bassetja

 
Aquesta setmana passada a les portes d'algun institut d'ensenyança pública d'Eivissa s'han repartit uns fulls, suposadament informatius, signats per la fundació nacional Circulo Balear, que integra a bona part dels polítics que han de dur endavant els programes educatius de les Illes Balears.
Tot un seguit de mentides formulades en preguntes i dirigides als pares, els quals han ratificat una i una altra vegada, des de fa més de dos anys, la seva confiança en els docents i al sistema impartit fins ara. Totes les qüestions que planteja el document són fàcils de contestar i de desmentir:
La resposta a la primera pregunta és senzilla, fa dos anys que la Conselleria d'educació demana a les famílies que inicien l'escolarització dels seus fills i filles en quina llengua volen que ho facin i més d'un 80% ha elegit la llengua catalana.
En quant al fracàs escolar a Balears, la resposta és clara, la principal causa d'aquest és la poca demanda de llocs de feina qualificats i la facilitat d'accedir a llocs de treball altament remunerats sense necessitat de tenir una bona preparació.
En quant a les notificacions pels pares i mares que s'envien des dels centres educatius la normativa és clara: sempre que un pare/mare ho sol·liciti se li lliurarà un document en llengua castellana i en cas de que els pares no entenguin ni català ni castellà se'ls hi buscarà algú que de forma oral els hi pugui traduir i/o explicar el document.
Seguim en la quarta pregunta, com ja sabem la llengua catalana, castellana, eusquera o gallega són les úniques reconegudes oficialment, a les escoles no s'ensenyen altres tipus de llengües que no tenen ni reconeixement pels lingüistes ni per cap altre estament oficial.
Es sabut que els boixos i boixes a les primeres edats és quan més llengües poden aprendre.

Després de les diferents qüestions plantejades el document fa una crida a la llibertat, llibertat la qual les persones que viuen a les Illes Balears no tendran si no coneixen més d'una llengua. La llibertat comença en poder escollir entre diferents possibilitats conegudes. Si una persona coneix moltes llengües pot triar en llibertat quina utilitzar però si només en coneix una mai podrà fer-ho.
Amb aquesta gent, que no té més propòsit que arraconar la nostra llengua i cultura, no hi hem de discutir cap tema tècnic sobre la nostra educació en les Institucions: l’escola catalana ha de ser el que el poble català i la comunitat educativa vulguin que sigui i, en cas que aquestes s’equivoquin, seran elles qui ho decideixin i ho rectifiquin com creguin convenient. Ningú des de fora i amb les eines il·legítimes que els ofereix el règim espanyol està legitimat per discutir ni una coma del que el poble decideix i, si persisteixen en fer-ho, l’únic que hem de dir-los és que ens deixin en pau, que no són ningú per dir-nos res i que som nosaltres qui decidirem lliurement el nostre model d’escola.

Col·lectiu Sa Bassetja Assemblea Alternativa d'Eivissa


Imprimeix

Orgull de ser...?

Autor/a: Sa bassetja

Ogull de ser …?

El 12 d'octubre es conmemora l'arribada a les costes americanes de les naus castellanes, i el començament de l'extermini sistemàtic de més de 40 milions de natius, així com la destrucció de llengues, cultures, història,...i la imposició d'una sola llengua, d'una cultura, d'una religió que beneia l'extermini, el saqueig d'una terra rica amb recusos minerals.

 

Avuí en dia encara ens volen fer creure que ser espanyols és un orgull, mentres aproven el TIL que intenta arraconar sa llengua i cultura pròpia d'aquesta terra; mentres aproben que el maltractament animal que suposa la tauromàquia és un bé d'interés; mentres fan ratzies a Euskal Herria als solidaris de Herrira; mentres la tasa d'atur no deixa de creixer de forma desbocada amb més de 7milions d'aturats a tot l'estat i on l'atur del jovent és gairebé del 50%; mentres la judicatura fa esforços per deixar en llibertat els que buidaren caixes i bancs; mentres desnonen families;...

 

Traurens de sobre als que amb les seves polítiques porten 300 anys expoliant-mos s'ha convertit en un deure moral, no volem pertanyer a un estat que la seva política és la intimidacó, la imposició i la repressió.

 

12 d'octubre, res a celebrar!

#12Oresacelebrar

Imprimeix

TORNAR A CASA

Autor/a: Super User

 

Tornar a trepitjar la terra que t’ha vist créixer i que ha donat forma als teus passos és sempre una experiència única i irrepetible. Tornar a casa després d’un temps d’absència  no és només retrobar-te amb els teus: familiars i amics, somriures i abraçades, és també retrobar-se amb un mateix. És el moment en què es troben els records del passat amb la realitat del present i d’aquesta col·lisió poden sorgir diferents camins: l’esperança d’un món per construir o la desesperança d’un món que es destrueix.

 

Des que vaig marxar d’Eivissa el més habitual ha estat que d’aquest big bang sorgeixi una realitat que obre la porta al camí de la desesperança: asfalt que amaga les petjades dels nostres entusiastes primers passos i nous murs de ciment que tallen la vista a l’horitzó són els cops de punys amb els quals la realitat de l’avui colpeja els records de l’ahir.

 

Durant tots aquests anys tornar a casa ha significat esdevenir testimoni de noves ferides a la terra i a la gent. Talls de vuit carrils han marcat la cicatriu de l’absurd a l’esquena de l’illa, mentre les noves màquines productores del turbocapitalisme, d’aparença musculosa i triomfant, reprodueixen a volum brutal el nou so de la banalització que no ens deixa escoltar aquest parlar, que com deia Marià Villangomez, “arriba de molt antic als llavis de la gent.”

 

Tornar a casa és la confirmació que des de la llunyania les teves mans, desarmades per kilòmetres de distància, no poden fer pinya amb la determinació dels que hi han posat el seu temps i els seus cossos davant maquines i porres al servei del totalitarisme de consens. Una impotència que, entre llàgrimes de pena i terra, deixa un petit espai obert a l’optimisme. Malgrat el caciquisme encorbatat i la seva intenció d’imposar la seva visió del món, encara queden voluntats disposades a obrir escletxes al seu sentit comú i trencar la seva hegemonia.

 

Enguany, després d’una benvinguda molt explicita- Wellcome to the colony- que feia presagiar el pitjor, ha sigut la crida a un demà per fer el que ha obert camins d’esperança. Ni tan sols els plànols de parcs temàtics d’ostentació i consumisme que el fonamentalisme moneyteista illenc projecta a les portes d’un parc natural, han aconseguit esborrar el somriure d’uns ulls que miren carregats de futur.

 

El 9 de setembre, un dia abans d’arribar-hi, tres-centes persones feien via, cadena d’humanitat que sega cadenes d’imposició, i evidenciaven allò que només pot negar aquell que, com diu la cançó, “tengui lleganyes o cervell de ratolí”. 

 

Donar-li la mà a un projecte de futur en temps de capitalisme senil, només te sentit si es fa amb la determinació de canviar-ho tot. No serveix de res teixir noves banderes i lluir nous documents d’identitat dins d’un sistema que només és capaç de garantir, entre privatitzacions i desnonaments, la sostenibilitat d’un estat de malestar constant i precarietat perpetua. 

 

L’Europa de l’euro i la troica només dibuixa noves cadenes. Les violacions als drets socials més bàsics assenyalen el camí més ràpid cap a una societat dual. Dins d’aquest context de retallades, que el geògraf britànic David Harvey anomena “acumulació per despossessió”, les primeres a patir les receptes neoliberals dels masterchefs de la troica  han sigut la sanitat i l’educació publiques.

 

Entre tant, a l’Espanya governada pels hereus de l’Alzamiento, Una Grande y Libre i Familia que reza unida permanece unida tornen a ser assignatures obligatòries per als estudiants. La croada wertiana vol omplir de crucifixos i toros osborne escoles i instituts. 

 

El blaverisme neoliberal illenc també juga la seva. Massa ocupat perseguint llaços de llengua i país, l’educació pública no apareix a la seva llista de prioritats. L’educació pública de qualitat i en català apareix, en canvi, a la seva llista d’objectius a eliminar. I mentre aquesta es precaritza dins aules cada vegada més massificades, els docents, que són menyspreats per la prepotència engominada que governa per decret, han fet un pas endavant que va deixant unes petjades que ni amb tones d’asfalt i ciment es podran esborrar.

 

Com a “La Lengua de las Mariposas”, podem gaudir del demà que vindrà construint-lo amb les nostres mans al present que vivim, per això, aquests dies d’aules buides, els professors ens han donat a tots una lliçó de dignitat que només es pot conjugar en futur.

 

A una societat on el menfotisme i l’individualisme són ideologia dominant, el silenci la resposta més habitual als abusos del poder i les decisions que afecten la gent del carrer es prenen a despatxos tancats sota mil claus, el fet d’ajuntar-se de manera assembleària, prioritzar lo públic davant l’interès individual i sortir al carrer per donar protagonisme a la paraula ja és una victòria i les pancartes de “Gràcies professors” que pengen a les escoles i molts lluïm a la mirada son un premi i un regal per a ells.

 

Per això, les acusacions d’irresponsabilitat i les llistes negres dels torquemades de torn, cauen pel seu propi pes. Els arguments de qui no té arguments queden en ridícul davant d’un suport que, més enllà de la comunitat educativa, arriba des d’unes majories cada vegada menys silencioses.

 

Les mobilitzacions són sempre resposta a qüestions concretes. Autopistes, camps de golf, retallades o guerres s’han trobat amb un “No” contundent. Però sortir de casa amb pancartes és anar més enllà de la negació, és omplir el carrer de nous interrogants. Dir no a les autopistes va significar no només oposar-se a unes infraestructures viàries, sinó qüestionar tot un model de creixement predatori que es pretén il·limitat.

 

Aquests dies, defensar l’educació pública en un context de retallades, és una oportunitat per anar una mica més enllà i obrir nous interrogants. No és possible que les causes que  situen les Balears al capdavant del fracàs escolar tinguin molt a veure amb una balearització del calendari que dona més importància a les temporades turístiques que no pas als anys lectius? Podem esperar alguna cosa més que joves unidimensionals d’una societat de consum a la qual Hummers i Beach Clubs son sinònim de triomf i èxit?

 

Només qüestionant tot podem canviar-ho tot. Durant anys, els que tenim les cames i els peus acostumats a sortir al carrer no hem passat de ser, per la “Division Azul” de finals del segle XX, els “quatre barbuts de sempre” i per l’acomodada majoria silenciosa i sorda els “anti-todo”. Avui, quan l’ona expansiva de les polítiques fonsmonetaristes arriben fins a la porta de casa, és una bona oportunitat de posar en evidència, més enllà de les situacions concretes, la bogeria d’un sistema capitalista que per mantenir la seva taxa de creixement necessita despullar-nos de drets socials, amnistiar els defraudadors fiscals i regalar milions als especuladors arquitectes de la crisi.

 

Són moltíssims els palaus d’hivern quotidians per assaltar i moltíssimes les batalles que lliurar, però sens dubte, les samarretes verdes, enfrontades amb les afilades tisores rojigualdas, ajuden com a mínim a obrir camins d’esperança d’un món per construir. Per això enguany, quan marxo de casa, de la terra on em vaig criar, i de camí al poble que m’ha acollit sona la cançó d’uns imprescindibles valencians que visitaran Eivissa el pròxim 19 d’octubre “i als altaveus del meu cor ressonant sense parar, la cançó d’una revolta que ja no es pot aturar”.

 

Paolo F. Albanese Weiss. Eivissenc resident a Sartaguda (Nafarroa)

Imprimeix

28J: millor sense etiquetes

Autor/a: Sa bassetja

Prop d'una trentena de persones assitiren ahir a la projecció de la pel·lícula FAKE ORGASM, organitzada conjuntament per Amnistia Internacional d'Eivissa i Sa Bassetja, Assemblea Alternativa d'Eivissa, en motiu del dia internacional per l'alliberament gai, lèsbic, trans i intersex.

Les dos organitzacions coincideren a destacar que són els únics col·lectius de l'illa que es preocupen relament per l'alliberament de totes les identitats de gènere (LGTBIQ+), el reconeixement dels drets i per la transformació social, lluny del mercantilisme i del negoci que se'n fa del dia de l'orgull.

La projecció pretenia remoure consciències i provocar la reflexió sobre les "identitats de gènere". L'acte tingué lloc a les 20:30 h al centre municipal de Sant Jordi.
 
 
 

Sinopsi de la pel·lícula

Sota el gènere del documental de creació, Jo Sol s'endinsa al món de Lazlo Pearlman, un artista conceptual el discurs del qual, basat en clixés socials, se centra en acabar amb els prejudicis que rodegen les nostres concepcions sobre sexe i identitat més interioritzats. Per mitjà de l'humor i partint sempre de la base de la mentida a les relacions de parella, l'artista acaba llançant una autèntica teoria de gènere que posarà en dubte tota la construcció de la nostra personalitat.

Per mitjà d'un discurs combinat amb gags d'humor acid, l'artista pretén replanteajr tot allò que ens ha estat inculcat de forma inconscient, plantejant un lloc nou on col·locar conceptes de la nostra sexualitat com la caducada virilitat o la libido.

Fitxa tècnica

Director: Jo Sol
Data d'estrena: 03/12/2010
Gènere: Documental
Durada: 81'
País: Catalunya
Repartiment: Lydia Lunch, Jango Edwards, Lazlo Pearlman, Veronika Arauzo, Beatriz Preciado, Judith Butler, Nina Braunsteiner, Maria Llopis, Thomas W. Laqueur