Imprimeix

TORNAR A CASA

Escrit per Super User

 

Tornar a trepitjar la terra que t’ha vist créixer i que ha donat forma als teus passos és sempre una experiència única i irrepetible. Tornar a casa després d’un temps d’absència  no és només retrobar-te amb els teus: familiars i amics, somriures i abraçades, és també retrobar-se amb un mateix. És el moment en què es troben els records del passat amb la realitat del present i d’aquesta col·lisió poden sorgir diferents camins: l’esperança d’un món per construir o la desesperança d’un món que es destrueix.

 

Des que vaig marxar d’Eivissa el més habitual ha estat que d’aquest big bang sorgeixi una realitat que obre la porta al camí de la desesperança: asfalt que amaga les petjades dels nostres entusiastes primers passos i nous murs de ciment que tallen la vista a l’horitzó són els cops de punys amb els quals la realitat de l’avui colpeja els records de l’ahir.

 

Durant tots aquests anys tornar a casa ha significat esdevenir testimoni de noves ferides a la terra i a la gent. Talls de vuit carrils han marcat la cicatriu de l’absurd a l’esquena de l’illa, mentre les noves màquines productores del turbocapitalisme, d’aparença musculosa i triomfant, reprodueixen a volum brutal el nou so de la banalització que no ens deixa escoltar aquest parlar, que com deia Marià Villangomez, “arriba de molt antic als llavis de la gent.”

 

Tornar a casa és la confirmació que des de la llunyania les teves mans, desarmades per kilòmetres de distància, no poden fer pinya amb la determinació dels que hi han posat el seu temps i els seus cossos davant maquines i porres al servei del totalitarisme de consens. Una impotència que, entre llàgrimes de pena i terra, deixa un petit espai obert a l’optimisme. Malgrat el caciquisme encorbatat i la seva intenció d’imposar la seva visió del món, encara queden voluntats disposades a obrir escletxes al seu sentit comú i trencar la seva hegemonia.

 

Enguany, després d’una benvinguda molt explicita- Wellcome to the colony- que feia presagiar el pitjor, ha sigut la crida a un demà per fer el que ha obert camins d’esperança. Ni tan sols els plànols de parcs temàtics d’ostentació i consumisme que el fonamentalisme moneyteista illenc projecta a les portes d’un parc natural, han aconseguit esborrar el somriure d’uns ulls que miren carregats de futur.

 

El 9 de setembre, un dia abans d’arribar-hi, tres-centes persones feien via, cadena d’humanitat que sega cadenes d’imposició, i evidenciaven allò que només pot negar aquell que, com diu la cançó, “tengui lleganyes o cervell de ratolí”. 

 

Donar-li la mà a un projecte de futur en temps de capitalisme senil, només te sentit si es fa amb la determinació de canviar-ho tot. No serveix de res teixir noves banderes i lluir nous documents d’identitat dins d’un sistema que només és capaç de garantir, entre privatitzacions i desnonaments, la sostenibilitat d’un estat de malestar constant i precarietat perpetua. 

 

L’Europa de l’euro i la troica només dibuixa noves cadenes. Les violacions als drets socials més bàsics assenyalen el camí més ràpid cap a una societat dual. Dins d’aquest context de retallades, que el geògraf britànic David Harvey anomena “acumulació per despossessió”, les primeres a patir les receptes neoliberals dels masterchefs de la troica  han sigut la sanitat i l’educació publiques.

 

Entre tant, a l’Espanya governada pels hereus de l’Alzamiento, Una Grande y Libre i Familia que reza unida permanece unida tornen a ser assignatures obligatòries per als estudiants. La croada wertiana vol omplir de crucifixos i toros osborne escoles i instituts. 

 

El blaverisme neoliberal illenc també juga la seva. Massa ocupat perseguint llaços de llengua i país, l’educació pública no apareix a la seva llista de prioritats. L’educació pública de qualitat i en català apareix, en canvi, a la seva llista d’objectius a eliminar. I mentre aquesta es precaritza dins aules cada vegada més massificades, els docents, que són menyspreats per la prepotència engominada que governa per decret, han fet un pas endavant que va deixant unes petjades que ni amb tones d’asfalt i ciment es podran esborrar.

 

Com a “La Lengua de las Mariposas”, podem gaudir del demà que vindrà construint-lo amb les nostres mans al present que vivim, per això, aquests dies d’aules buides, els professors ens han donat a tots una lliçó de dignitat que només es pot conjugar en futur.

 

A una societat on el menfotisme i l’individualisme són ideologia dominant, el silenci la resposta més habitual als abusos del poder i les decisions que afecten la gent del carrer es prenen a despatxos tancats sota mil claus, el fet d’ajuntar-se de manera assembleària, prioritzar lo públic davant l’interès individual i sortir al carrer per donar protagonisme a la paraula ja és una victòria i les pancartes de “Gràcies professors” que pengen a les escoles i molts lluïm a la mirada son un premi i un regal per a ells.

 

Per això, les acusacions d’irresponsabilitat i les llistes negres dels torquemades de torn, cauen pel seu propi pes. Els arguments de qui no té arguments queden en ridícul davant d’un suport que, més enllà de la comunitat educativa, arriba des d’unes majories cada vegada menys silencioses.

 

Les mobilitzacions són sempre resposta a qüestions concretes. Autopistes, camps de golf, retallades o guerres s’han trobat amb un “No” contundent. Però sortir de casa amb pancartes és anar més enllà de la negació, és omplir el carrer de nous interrogants. Dir no a les autopistes va significar no només oposar-se a unes infraestructures viàries, sinó qüestionar tot un model de creixement predatori que es pretén il·limitat.

 

Aquests dies, defensar l’educació pública en un context de retallades, és una oportunitat per anar una mica més enllà i obrir nous interrogants. No és possible que les causes que  situen les Balears al capdavant del fracàs escolar tinguin molt a veure amb una balearització del calendari que dona més importància a les temporades turístiques que no pas als anys lectius? Podem esperar alguna cosa més que joves unidimensionals d’una societat de consum a la qual Hummers i Beach Clubs son sinònim de triomf i èxit?

 

Només qüestionant tot podem canviar-ho tot. Durant anys, els que tenim les cames i els peus acostumats a sortir al carrer no hem passat de ser, per la “Division Azul” de finals del segle XX, els “quatre barbuts de sempre” i per l’acomodada majoria silenciosa i sorda els “anti-todo”. Avui, quan l’ona expansiva de les polítiques fonsmonetaristes arriben fins a la porta de casa, és una bona oportunitat de posar en evidència, més enllà de les situacions concretes, la bogeria d’un sistema capitalista que per mantenir la seva taxa de creixement necessita despullar-nos de drets socials, amnistiar els defraudadors fiscals i regalar milions als especuladors arquitectes de la crisi.

 

Són moltíssims els palaus d’hivern quotidians per assaltar i moltíssimes les batalles que lliurar, però sens dubte, les samarretes verdes, enfrontades amb les afilades tisores rojigualdas, ajuden com a mínim a obrir camins d’esperança d’un món per construir. Per això enguany, quan marxo de casa, de la terra on em vaig criar, i de camí al poble que m’ha acollit sona la cançó d’uns imprescindibles valencians que visitaran Eivissa el pròxim 19 d’octubre “i als altaveus del meu cor ressonant sense parar, la cançó d’una revolta que ja no es pot aturar”.

 

Paolo F. Albanese Weiss. Eivissenc resident a Sartaguda (Nafarroa)