Imprimeix

Tsunami eivissenc, o la temptació de la por

Escrit per Sa bassetja

Tsunami eivissenc, o la temptació de la por

 


 

foto article

Podrá faltarme el aire,

el agua,

el pan,

sé que me faltarán.

 

El aire, que no es de nadie.

El agua, que es del sediento.

El pan... sé que me faltarán.

 

La fe, jamás.

 

Cuanto menos aire, más.

Cuanto más sediento, más.

 

Ni más ni menos. Más.

 

Blas de Otero, Pido la paz y la palabra

 

 

Sé de sobres que escriure des de la immediatesa i des de la urgència no és gens recomanable. Però no tenim gaires opcions més. Hem d’escriure des de la immediatesa. Des de la immediatesa i la indignació. Perquè estic indignat, estem indignats, i ara parlo -crec- en nom de bona part del col·lectiu de docents que fem feina a les Illes Balears, del personal administratiu i dels pares i mares dels alumnes. El nostre benvolgut govern autonòmic ens ha mostrat en un temps rècord com es pot passar de l’astorament a la indignació i de la indignació a la por. Costa de pair que un govern d’un país que es vol modern i progressista menystingui totes les institucions públiques; institucions, serveis que -és obvi- són de tots: nostres… i d’ells també.

 

Dic que parlo, superada ja la fase de mirar-nos amb ulls esbatanats, des de la immediatesa i des de la indignació. Encara no parlo -ni vull parlar- des de la por, no m’hi veig; reconec, però, que els esdeveniments actuals no ajuden a no tenir-ne. Les darreres jugades, tant del nostre govern autonòmic com del govern central, són inequívoques, clares com l’aigua. L’aprofitament indigne de la crisi econòmica, les retallades sense aturall en els àmbits d’educació i sanitat, el menyspreu més odiós cap a tot el sector públic, sense oblidar les noves lleis (de Seguretat Ciutadana, de Símbols) o l’aplicació del TIL (Tractament Integrat de Llengües), ens diuen quin model de país volen els que ens governen. Un país on no pugui desenvolupar-se una classe mitjana -tots nosaltres-, pacient i treballadora, un país on ningú no tingui dret a formar-se dignament sense haver d’esmerçar-hi una milionada, un país erm i uniforme on tothom pensi que no val la pena dur a terme accions reivindicatives, perquè no arriben enlloc, un país on ningú no badi boca, on ningú no tingui dret a opinar, a dir-hi la seva sobre els assumptes públics, on ningú no tingui dret ni a reclamar ni a exigir responsabilitats. En veritat, els nostres polítics han encertat la carrera: és tan fàcil fer-nos callar, és tan fàcil blindar el palauet on s’estan…! Només cal un decret-llei aprovat a corre-cuita i llestos. Censura aplicada. L’actual classe política vol que s’instal·li la por al cor de les dones i dels homes, al cor i als budells. I al cap. La por de no aconseguir allò que es vol, però sobretot, la por de perdre allò que es té i que ha costat tant d’aconseguir. Com els és de beneficiosa una població atemorida! Però no volem tenir por. No vull tenir por. Volem continuar creient que l’educació és un dret universal, i un dret gratuït, un dret per a tots: joves o grans, rics o pobres, legals o il·legals. Vull continuar sent un professor, no una ovella submisa. Faré ara una confidència.

 

Sóc professor de llengua catalana i castellana i faig feina a Eivissa des de fa catorze anys. Des de sempre m’ha atret el món de l’ensenyament, hi he cregut amb fe cega. Penso que, malgrat les dificultats i entrebancs inherents a la nostra feina, educar i formar persones és, a banda d’un honor, un veritable plaer. Doncs bé, mai, durant els meus anys de carrera, mai, dic, no m’he privat de manifestar la meva opinió, la meva manera de pensar, de la mateixa manera que mai he censurat ningú –ni alumnes ni companys de professió ni ningú altre- per manifestar la seva propia opinió sobre alguna cosa. I això ha estat així perquè sempre he cregut que en la paraula, en el diàleg, en el respecte mutu, en l’intercanvi profitós d’idees i creences rau el creixement de l’ésser humà. Ningú no esdevindrà un autèntic ciutadà si no parla, si no s’expressa, si no aprèn a escoltar, si no aprèn a respectar i considerar que els altres són una font inesgotable per al seu enriquiment individual. Crec, sincerament, que per ser professor, s’ha de tenir fe. I no parlo, per descomptat, d’una fe religiosa; es tracta d’una fe laica, una fe civil. I el govern actual malda per dinamitar aquesta fe. I, encara que Sartre afirmés que l’infern no són els altres, no us ho cregueu: l’infern és viure sense fe.

 

No som, per tant, uns pidolaires, uns antisistema, uns segrestadors de nens. No. No volem aldarulls, no volem avalots, no volem gresca perquè sí. Només volem recuperar la nostra feina. Volem recuperar la dignitat de la nostra feina. Volem defendre els interessos dels nostres alumnes, que són els nostres veïns, els nostres amics, els nostres germans, els nostres fills, el nostre futur. No podem quedar-nos de braços plegats. Alguna cosa s’ha de poder fer.

 

I això pensàvem: que alguna cosa es podia fer. Això pensàvem quan a mitjan setembre de l’any passat, el govern autonòmic anuncia que s’ha d’aplicar el TIL (Tractament Integrat de Llengües). Així, sense criteri, sense l’aprovació de la comunitat educativa, sense haver format com toca els docents i, el que és més greu, sense tenir en compte la preparació de l’alumnat. Doncs bé, el professorat es va mobilitzar, per descomptat. Jo vaig ser un dels docents ingenus que pensaven que una vaga indefinida de tot el sector públic de l’educació faria veure al govern com d’errats anaven. I ca! Vam perdre al voltant de 1500 euros per cap, la veu en molts dels casos, i gairebé la fe. No. La fe encara la teníem. Però el govern no va cedir ni un mil·límetre. Després de 18 dies de vaga, res no s’havia guanyat? No es podia fer res més? Quina acció ens quedava, aleshores? La insubmissió? La revolta?

 

No recordo ben bé ara de qui va sortir la idea de pintar un mural en una de les parets exteriors de la nostra escola. Des de les mobilitzacions del mes de setembre, hi va quedar el concepte d’onada, de marea, però no teníem massa clar què volíem o què podíem fer. No som artistes, però ens mou aquesta fe en nosaltres mateixos, en els nostres alumnes, en la nostra feina, en el nostre món. I ens hi vam engrescar de seguida. Vam pensar que hi hauria una imatge de mar, d’onades i, de sobte, algú va esmentar el quadre La gran onada de Kanagawa, de Katsushika Hokusai. L’obra pertany a una sèrie més ampla de vistes del volcà Fuji. Amb una lleugera adaptació podria representar molt bé la nostra illa. Si teniu en ment el llenç, recordareu que al fons, rere les onades, es veu el cim del Fuji. Nosaltres vam decidir que, al nostre mural eivissenc, rere les onades es veuria l’illot d’es Vedrà. La mar, això era inopinable, hauria de ser verda, amb diverses tonalitats, mesclades amb blanc, i el negre dels contorns. Sobre el fons blanc de les parets, però, l’onada verda no ressaltava gaire, o almenys, no tant com nosaltres preteníem: s’havia de pintar també un cel blau, degradat, des del blau marí al blau cel. El resultat s’anava acostant a un mural autèntic i ben digne. Però potser quedava una imatge un xic fada, sense gràcia o sense nervi. Vam començar a pensar, doncs, en elements, en personatges vinculats amb el color verd. I va saltar, de cop i volta, l’increïble Hulk, amb els seus pantalons estripats i la seva cara de males puces. Això era el que necessitava la pintura! I ens hi vam posar. A dalt de l’onada del Hokusai, s’instal·là la imatge esfereïdora de la Massa, tot mostrant les seves dents blanquíssimes.

 

Però encara ens quedava curt. Un mural en un centre d’ensenyament havia de tenir lletra, havia de transmetre un contingut, ni que fos mínim, una idea, un bri de pensament. Com que la base de la pintura era el Hokusai, vam decidir confegir un haiku. Mans a l’obra. Després de marejar diverses versions ens vam quedar amb aquesta: Sents, crees, creixes/ vols que tot es transformi/ marea verda. A la dreta del nostre homenot, hi hauria, en lletres blanques (sobre el blau degradat del cel), el petit poema -en tres línies, clar-, els dos primers versets del qual acabarien ja fora del quadrat i per tant en color negre sobre la paret blanca. La feina estava gairebé enllestida. Només hi faltava pintar les poques lletres que completaven els dos primers versos. Quan estàvem disposats a rematar la feina… ens adonem, una tarda de dilluns del mes de gener, que el servei d’atenció al ciutadà de l’ajuntament d’Eivissa havia fet desaparèixer el nostre mural darrere una estúpida capa de pintura blanca. La nostra feina de setmanes s’havia anat en orris. I no només la feina, com podreu pensar.

 

Més tard ens van explicar que el dijous anterior inspecció educativa havia fet una visita al centre i va reconèixer que rebia pressions des de dalt per tal que totes les parets dels centres educatius de l’illa fossin ben netes i ben blanques. El nostre mural tan ofensiu, tan descarat, tan pocavergonya i, a més, fet amb tan poc de gust havia d’esborrar-se. La llei de símbols entrava en vigor i no era qüestió que comencés amb mal peu. A l’endemà, divendres, l’equip directiu va parlar amb la delegada de l’ajuntament de Vila i, a les quatre de la tarda de dilluns, el mural ja era història. Firmaria ja perquè totes les actuacions de l’ajuntament fossin tan eficaces i ràpides com aquesta. És evident que els va faltar temps per cobrir una imatge que ni era ofensiva, ni era descarada, ni era pocavergonya, i estava feta amb tot el bon gust de què vam ser capaços. De cop vam retornar a l’etapa de l’astorament. Ens en fèiem creus. Incomprensible. Injust. Sembla, però, que no era només la nostra pintura objecte de desig del servei de neteja de l’ajuntament. Només uns dies més tard, ens assabentem que el magnífic mural de l’artista eivissenc del grafit Jerom, el conegut com “de la dona pagesa”, també perdia la vida a sota d’una capa de pintura oficial, en aquest cas, blava.

 

Aquest és, avui, el nostre país. Ens costa de reconèixer-lo. Juro que em costa de reconèixer-lo. Què més ha de passar? Què més ens ha de passar? Estem arribant en un punt en què les ombres dels règims totalitaris s’està fent cada cop més densa. I juro que em fa por de dir-ho. D’això que està passant ara al feixisme pur i dur només hi ha una passeta petitona. És aquest el país que volem per a nosaltres i els nostres fills? No podem fer res més? Res? Què ens queda, doncs, ara? La insubmissió? La revolta? Què? Tenim por, tinc por; no sóc un heroi, ni molts menys un màrtir. Només volem continuar fent la nostra feina amb dignitat, com sempre. No volem tenir por. I no en tindrem, perquè ens queda la fe.

 

Article enviat per un company i professor del CEPA Pitiüses

#NoTil